Els socialistes governamentals alemanys poden proclamar

L’anàlisi marxista de la hipertròfia de l’Estat i la burocràcia a la Unió Soviètica planteja una qüestió històrica crucial: tenien raó els menxevics quan, contra Lenin i Trotski, s’oposaven a la Revolució d’Octubre amb l’argument que Rússia no estava madura econòmicament pel socialisme i que tota temptativa dirigida a “saltar-se” el desenvolupament del capitalisme era “voluntarista” i “blanquista”? Fou la Revolució russa un error històric si, com ha mostrat el desenvolupament de les forces productives des del 1945, el capitalisme encara no havia realitzat tot el seu potencial econòmic a escala mundial?

La resposta implica distingir el procés de la revolució socialista mundial de la il·lusió que consisteix a creure possible la construcció d’una societat socialista en un sol país. Sense cap mena de dubte, Rússia no estava “madura” per la instauració d’una societat d’aquest tipus i, fins el 1924, aquest punt de vista era compartit per tots els marxistes revolucionaris, no només per Lenin, Trotski, Rosa Luxemburg, Bukharin, Zinoviev, Lukacs, Gramsci, Thalheimer, Korsch i Radek, sinó pel mateix Stalin. Tot i així, el món estava madur per al socialisme. Engels ja havia expressat aquesta afirmació i aquesta certesa en el seu Anti-Dühring; allò que era cert l’any 1878, era incomparablement més cert el 1917.

L’apropiació dels mitjans de producció per l’Estat obrer és un acte polític vinculat no sols a les condicions materials predominants, sinó també a les condicions polítiques i subjectives existents. Tot recolzant-se en la llei del desenvolupament desigual i combinat, Trotski havia predit des de l’any 1905-06 que, en el marc del món imperialista, el proletariat d’un país menys desenvolupat com Rússia podia utilitzar una combinació única de retard socioeconòmic i maduresa política per enderrocar el poder d’Estat del capital, abans que res de semblant succeís a les nacions industrials més avançades.

Alhora, l’imperialisme dificulta el ple desenvolupament tant de les condicions objectives de la instauració del socialisme en els països endarrerits (és a dir, el desenvolupament complet del capitalisme) com de les condicions subjectives de la instauració del socialisme en els països altament industrialitzats (és a dir, el ple desenvolupament de la consciencia de classe proletària). És precisament la combinació d’aquests dos processos el que determina la forma concreta de la revolució socialista mundial. Aquesta pot iniciar-se en països com Rússia, però només desenvocarà en el desenvolupament ple d’una societat socialista si s’estén a les nacions industrialment més avançades. Tota la tragèdia del segle XX està continguda en aquesta frase.

La Revolució d’Octubre va ser, en realitat, una força motriu de la revolució socialista mundial i no el mitjà per instituir el “socialisme en un sol país”; aquesta fou, des del principi, la seva justificació històrica proposada per Lenin, Trotski i Rosa Luxemburg, entre d’altres.

Escoltem Rosa Luxemburg: “Els socialistes governamentals alemanys poden proclamar alt i fort que la dominació dels bolxevics a Rússia no és més que una caricatura de dictadura del proletariat. Si aquest va ser o és el cas, és únicament perque aquesta fou el producte de l’actitud del proletariat alemany, ella mateixa una caricatura de la lluita de classe socialista. Tots estem sotmesos a la llei de la història i només podem introduir l’ordre socialista a escala internacional. Els bolxevics han mostrat que podien fer tot el que un partit veritablment revolucionari és capaç d’aconseguir en els límits de les possibilitats històriques. Ells no intenten pas fer miracles!!! I certament una revolució proletària exemplar i perfecta en un país aïllat, desgastat per la guerra mundial, aixafat per l’imperialisme i traït pel proletaritat internacional seria un miracle. El que és important és distingir en la política dels bolxevics allò essencial d’allò accessori, la substància d’allò fortuït. En aquest darrer període, en què les lluites finals decisives ens esperen en el món sencer, el problema més important del socialisme ha estat i encara és precisament la qüestió de l’actualitat; no aquesta o aquella qüestió de detall, de tàctica sinó la combativitat del proletariat, l’energia de les masses, la voluntat del socialisme de prendre el poder en general. En aquest sentit, Lenin, Trotski i els seus amics són els primers, pel seu exemple, a haver obert la via al proletariat mundial; ells han estat fins ara els únics que poden exclamar com Hutten: “M’he atrevit”.

La Primera Guerra Mundial, que va exacerbar les contradiccions internes de l’imperialisme i del mode de producció capitalista, va obrir la via d’una sèrie quasi ininterropuda de revolucions. L’Octubre rus i la fundació de l’Estat soviètic van constituir per elles mateixes un procés mundial real que va obrir la perspectiva d’una victòria de la revolució a països industrialment avançats com Alemanya, Àustria, Itàlia i Finlàndia. Durant aquest període, la possibilitat de la realització del socialisme a escala mundual progressava, malgrat la impossibilitat de realitzar-la només a Rússia. Des del punt de vista històric, la Revolució d’Octubre és plenament justificable.

La Revolució russa fou un conflicte en què forces socials massives es van activar d’una manera elemental, no controlable pels conciliadors liberals moderats o “raonables”. En aquestes condicions de polarització extrema, l’alternativa veritable no era una democràcia liberal o la “dictadura bolxevic” sinó més aviat la dictadura del proletariat o una dictadura mortífera d’extrema dreta de naturalesa semifeixista. És per això que el contrarevolucionari ucranià Petliura —que no era dels líders més dretans durant la guerra civil— va exterminar prop de cent mil jueus durant els pogroms de 1919: el més gran nombre de víctimes del terror d’extrema dreta abans dels camps d’extermini de Hitler. Fins i tot abans que esclatés la Revolució d’Octubre, hi va haver una temptativa de cop d’estat fomentada pel general Kornilov, i en el marc de la qual els contrarrevolucionaris estaven disposats a fer ocupar Petrograd per l’excèrcit alemany, cosa que hauria conduit a una massacre del proletariat de la ciutat; el bany de sang del qual són culpables el militarisme alemany i les forces de Mannerheim a la guerra civil finesa ens dóna una idea de l’amplitud que hauria pogut tenir.

No és necessari especular sobre el preu que que s’hauria pagat si la Revolució d’Octubre no hagués tingut lloc: els historiadors que sumen escrupolosament el cost de les revolucions quasi mai no entren els “contra-fets” en els seus comptes. Nosaltres podem basar-nos en el tràgic exemple d’Alemanya: quan la revolució alemanya va esclatar el 1918, la socialdemocràcia intentà esclafar-la amb l’ajut de la Reichwehr i dels Freikorps —el nucli de les futures SA i SS—, desencadenant d’aquesta manera un procés contrarevolucionari que arribaria al seu apogeu amb la presa de poder per Hitler l’any 1933 i la pèrdua de decenes de milions de vides humanes. Podem dir que el preu a pagar per una revolució socialista victoriosa l’any 1918 hauria estat incomparablement més baix. A més, aquesta revolució a Alemanya hauria impedit la degeneració estalinista de Rússia, el preu de la qual fou enorme. El balanç històric confirma eloqüentment la legitimitat de la Revolució d’Octubre, front al camí seguit per Alemanya.

Pel que fa a la facultat d’adaptació del capitalisme internacional que es manifestà en la nova “ona llarga” de desenvolupament econòmic després de la Segona Guerra Mundial, el preu que s’ha pagat ha estat fabulós: vint milions de morts durant la Primera Guerra Mundial, vuitanta milions durant la Segona i un nombre encara més elevat en les “cent-quaranta guerres locals”, la misèria del tercer món i diversos desastres tecnològics ocorreguts després de 1945. No demostra això que està ben fonamentada la tesi marxista segons la qual, contràriament al període d’abans de 1914, els resultats negatius del capitalisme superen els seus efectes positius? Cal que ho repetim: el preu que la humanitat ha hagut de pagar a falta d’haver realitzat la revolució mundial, no és incommesurablement més elevat que el que hauria estat el cost d’una revolució?